Rallo contra Tamayo: què prova realment la polèmica pel documental d’habitatge de RTVE

La discussió entre Juan Ramón Rallo i Carles Tamayo no és només sobre habitatge. També és un debat sobre què pot explicar un documental, fins a quin punt el finançament públic condiciona una obra i quan una coincidència de discurs es converteix en prova de propaganda.

Tamayo havia respost a les crítiques rebudes pel primer episodi de Se nos ha ido de las manos, emès per RTVE. Rallo dedica aquest vídeo a rebatre’l i manté la seva tesi original: el documental assenyala els especuladors, evita les causes relacionades amb l’oferta i encaixa amb el relat del PSOE. La rèplica identifica una orientació editorial real, però fa un salt quan presenta la coordinació partidista com un fet demostrat.

Què investiga realment el documental de Tamayo

Un activo seguro segueix Tamayo mentre crea una empresa immobiliària fictícia, Voltor & Voltor, per entrar en fires del sector i observar com es comercialitzen edificis amb inquilins. El documental contraposa el llenguatge financer —actius, unitats, rendibilitat— amb les famílies que poden perdre la casa o afrontar pujades de lloguer.

La seva conclusió és explícitament moral: la recerca de benefici a qualsevol preu té un cost social excessiu. No és, per tant, una peça sense punt de vista. Selecciona casos d’inversors, fons i intermediaris per denunciar la normalització de tractar l’habitatge només com un actiu.

Tamayo defensa que el programa no pretenia explicar tot el desequilibri entre oferta i demanda, sinó mostrar pràctiques legals que considera avaricioses. Més endavant ho resumiria encara amb més claredat en una entrevista a SER Catalunya: el documental «no va d’oferta i demanda, va d’avarícia».

La resposta de Tamayo i el primer contraargument de Rallo

En el fragment reproduït al principi, Tamayo diu que el capítol ha irritat el «braç mediàtic de les elits econòmiques». Acusa alguns crítics de no haver vist l’obra completa, d’inventar-se un documental diferent i de desacreditar el missatger. També recorda que mostra casos tant a Màlaga, governada pel PP, com a Barcelona, governada pel PSC.

Rallo li retorna l’argument: si respondre demostra nerviosisme i servei a unes elits, la mateixa lògica permetria dir que Tamayo està nerviós i defensa el poder polític. En això, la crítica és sòlida. Atribuir motivacions personals al rival no resol si el documental representa bé el problema.

El debat millora quan deixa de parlar de nervis i entra en el contingut. Tamayo pot haver vist atacs superficials, però això no invalida totes les objeccions. De la mateixa manera, Rallo pot criticar una selecció editorial sense que això demostri qui li hauria donat instruccions.

El milió d’euros no és una prova de control del PSOE

Rallo posa el finançament al centre. RTVE és una corporació pública i el cost publicat del format s’acosta als 989.997 euros. Ara bé, aquesta xifra correspon al programa de tres entregues produït en col·laboració amb Grábalo Todo i Bambú Producciones. No acredita que Tamayo rebés personalment un milió d’euros.

Tampoc el fet que RTVE encarregui i emeti una obra prova, per si sol, que el Govern n’hagi dictat el guió. Per establir control editorial caldrien evidències addicionals: instruccions, canvis imposats, comunicacions o testimonis. Rallo no les aporta; formula una inferència basada en el finançament públic i l’afinitat del missatge.

La pregunta sobre la independència d’una televisió pública és legítima. També ho és exigir transparència sobre costos, criteris de contractació i pluralisme. Però «RTVE ha pagat el programa» i «el PSOE ha encarregat propaganda a Tamayo» són afirmacions diferents. La primera està documentada; la segona és la conclusió política de Rallo.

Les coincidències amb Isabel Rodríguez i Pedro Sánchez

Rallo reforça la seva tesi amb dues intervencions posteriors a l’estrena del 23 d’abril. En una entrevista publicada el dia 26, la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, va afirmar que els qui defensaven el «pelotazo» ja no s’atrevien a fer-ho públicament i va rebutjar l’especulació amb habitatge protegit.

El 28 d’abril, Pedro Sánchez va dir al fòrum Bloomberg CityLab que l’especulació expulsa famílies dels barris i destrueix la identitat de les ciutats. Rallo veu en aquesta proximitat temporal i conceptual la prova que RTVE havia preparat un producte útil per al relat governamental.

La coincidència existeix, però no estableix causalitat. L’especulació immobiliària ja era un eix habitual del discurs del Govern abans del documental, i el programa també podia haver triat el tema per la seva actualitat social. Les declaracions mostren que PSOE i Tamayo comparteixen una part del diagnòstic moral; no demostren que un dirigís l’altre.

Un relat ideològic, encara que Tamayo no proposi una política

Rallo té més base quan rebutja que la peça sigui merament descriptiva. Al muntatge apareixen expressions com «mercadejar amb la vida», «miserables especuladors», «distopia» o la idea que acumular cinc cases en treu una a algú altre. El desenllaç condemna la recerca il·limitada de rendibilitat.

Dir que el programa no presenta una reforma legislativa no l’allibera d’ideologia. La selecció de protagonistes, el vocabulari, la música i les conclusions construeixen un marc: hi ha una conducta legal que el documental considera socialment inacceptable. Aquesta és una decisió editorial legítima, però s’ha de reconèixer per poder-la discutir.

Alhora, tenir una tesi no converteix automàticament una obra en propaganda partidista. Un documental pot ser parcial, activista o moralitzador sense haver estat coordinat amb un partit. La distinció important és entre demostrar el biaix del contingut i atribuir-ne l’autoria política.

La «banalitat del mal» i una interpretació portada massa lluny

Tamayo invoca el concepte de Hannah Arendt per descriure com persones corrents poden normalitzar actes qüestionables sense examinar-ne les conseqüències. Rallo recorda que Arendt el va desenvolupar a partir del judici d’Adolf Eichmann i interpreta que el documental equipara inversors i crítics amb nazis.

La referència és carregada i pot resultar desmesurada aplicada a decisions immobiliàries. Tanmateix, usar el concepte no implica necessàriament afirmar que dues conductes tenen la mateixa gravetat ni que els crítics siguin nazis. Pot assenyalar un mecanisme moral —rutina, llenguatge burocràtic i absència de reflexió— sense equiparar els resultats.

Rallo converteix una analogia incòmoda en la seva lectura més extrema. Tamayo, per la seva banda, es beneficia del pes emocional d’Arendt sense delimitar prou bé l’analogia. És un exemple de com tots dos interpreten el rival en la versió més hostil.

El desacord de fons: avarícia o escassetat d’oferta

L’última crítica de Rallo és d’abast. Troba a faltar la construcció insuficient, els impostos, les restriccions urbanístiques i els efectes de la Llei d’habitatge sobre el lloguer. Aquest buit importa: el Banco de España també identifica una creació de llars superior a l’oferta nova i diverses restriccions que frenen la construcció.

Però una causa estructural no elimina les pràctiques que investiga Tamayo. Pot existir escassetat i, alhora, haver-hi operacions que aprofiten el poder de mercat per expulsar inquilins o multiplicar rendes. El documental explica aquest segon fenomen; Rallo considera que, sense el primer, indueix a un diagnòstic incomplet.

Aquí hi ha el desacord més útil. Tamayo pregunta què fa l’incentiu de benefici amb persones concretes. Rallo pregunta quines polítiques i limitacions han creat un mercat tan tens. Cap pregunta substitueix l’altra.

La conclusió prudent és doble. El documental té un marc ideològic clar i no ofereix una explicació completa de la crisi. La rèplica de Rallo ho evidencia, però no prova que Tamayo rebés ordres del PSOE ni que la coincidència discursiva sigui fruit d’una operació coordinada. Entre «neutralitat» i «propaganda encarregada» hi ha un espai ampli que aquesta disputa tendeix a esborrar.