La cançó que va retratar la bombolla Web 2.0: per què «Here Comes Another Bubble» encara funciona

El desembre del 2007, quan «Web 2.0» encara era la paraula de moda, el grup a cappella The Richter Scales va convertir els vicis de Silicon Valley en una sàtira de menys de tres minuts. Here Comes Another Bubble retrata emprenedors que encadenen conceptes, enginyers alimentats amb pizza, dominis extravagants, festes de llançament i promeses de fer-se milionaris.

El vídeo no és una predicció econòmica amb dades. És una fotografia cultural del moment, construïda sobre un nou arranjament de We Didn’t Start the Fire de Billy Joel. Gairebé vint anys després, continua funcionant perquè el mecanisme que ridiculitza —capital perseguint una història tecnològica abans que un negoci demostri resultats— reapareix amb noms diferents.

El protagonista ja havia viscut una bombolla

Al segon 15, la cançó presenta un informàtic format al MIT que es trasllada a Palo Alto, entra a Webvan i acaba amb accions sense valor després de l’esclat de les puntcom.

Webvan no és una invenció còmica. Va intentar revolucionar la compra de supermercat amb repartiment en línia, va créixer molt de pressa i va entrar en fallida el juliol del 2001. Els documents de la SEC mostren que, només el primer trimestre del 2001, declarava actius d’uns 1.287 milions de dòlars i una pèrdua de 218 milions.

La referència resumeix la primera lliçó del vídeo: una idea que anys després pot semblar normal —demanar menjar per internet— pot fallar si infraestructura, costos, demanda i velocitat d’expansió no encaixen.

El manual satíric per fabricar una empresa Web 2.0

Des del segon 31, el protagonista torna a trobar un Silicon Valley optimista. El pla que descriu es pot resumir sense reproduir la lletra:

1. triar diversos termes tecnològics de moda;
2. combinar dos sectors i prometre que tots dos quedaran transformats;
3. convèncer un enginyer a canvi d’una participació minúscula;
4. trobar un domini curt i estrany;
5. condensar la idea en un discurs d’ascensor;
6. presentar visibilitat i comunitat com si fossin un model de negoci.

El 2007, expressions com AJAX, xarxes socials, contingut generat pels usuaris i blogs podien elevar qualsevol presentació. L’acudit no diu que aquestes tecnologies fossin falses: moltes van canviar realment internet. Ataca l’ús del vocabulari com a substitut de clients, ingressos o avantatge competitiu.

Blogs, Facebook i la necessitat de semblar gran

Al minut 1:22, la sàtira accelera amb una successió de blogs per a qualsevol nínxol. A continuació apareixen la festa de llançament, una pàgina a Facebook i una sala dominada per homes amb la mateixa indumentària informal.

El vídeo entén una característica central de l’economia d’atenció: abans de demostrar valor, una empresa pot intentar fabricar la percepció que ja és important. El nombre de publicacions, la cobertura mediàtica, els contactes i la posada en escena creen «prova social».

Aquest comportament no és exclusiu de les empreses emergents. La diferència és que, en una fase d’eufòria, el mercat pot premiar més la velocitat narrativa que la qualitat del negoci. Llavors copiar la forma externa d’un èxit sembla més fàcil que construir-ne les causes.

Habitatge car, participacions petites i riquesa de paper

Al minut 1:53, el vídeo passa de la promesa de ser milionari a la dificultat de comprar una casa a la badia de San Francisco. És una de les bromes que menys ha envellit: tenir opcions sobre accions no equival a tenir diners líquids, i una gran valoració privada no garanteix que les participacions es puguin vendre.

La cançó exagera després la festa dels guanyadors amb jets, coets i sortides a borsa. El recorregut és circular: quan s’acaba l’eufòria, molts tornen a començar.

La sàtira no distingeix entre fundadors, treballadors, inversors i compradors públics. Cadascun assumeix riscos diferents. Però encerta que les bombolles creen riquesa nominal molt abans de saber qui podrà convertir-la en efectiu.

Per què es diu «versió 1.1»

El sufix no és només una broma de programari. La primera versió del vídeo va ser retirada de YouTube després que la fotògrafa Lane Hartwell reclamés per l’ús no autoritzat d’una imatge. The Richter Scales en va publicar una revisió sense aquella fotografia i amb crèdits ampliats.

La controvèrsia era perfectament pròpia del Web 2.0: un vídeo viral creat amb imatges trobades en línia topava amb els drets dels creadors que havien produït aquelles imatges. Compartir, remesclar i atribuir no són conceptes equivalents; una obra disponible a internet no es torna automàticament lliure d’ús.

La versió que continua publicada, del 18 de desembre del 2007, és aquesta revisió.

Un Webby va confirmar que el vídeo havia capturat el moment

El 2008, els Webby Awards van declarar Here Comes Another Bubble guanyador de la categoria de vídeo viral. El premi del jurat va anar a The Richter Scales, mentre el vot del públic va distingir Chocolate Rain.

La victòria és irònica i apropiada. Una peça que es burlava de la fabricació de viralitat es va convertir ella mateixa en un dels fenòmens del moment. No necessitava explicar totes les empreses citades: l’acumulació de logotips i tòpics transmetia l’excés a la mateixa velocitat amb què es consumia la web.

Va encertar que hi havia una altra bombolla?

El vídeo va aparèixer pocs mesos abans de la crisi financera del 2008, però això no converteix la bombolla Web 2.0 en la causa d’aquella crisi. El col·lapse es va originar principalment en habitatge, hipoteques, titulització, palanquejament i risc bancari.

Tampoc totes les empreses d’internet del 2007 eren fum. Google ja tenia un negoci publicitari molt rendible; Amazon havia sobreviscut a les puntcom; Facebook, YouTube i moltes plataformes socials van créixer enormement després.

La pregunta útil no és si el vídeo va predir una data d’esclat. És si va reconèixer símptomes:

• valoracions basades en futurs molt llunyans;
• còpia de models sense diferenciació;
• vocabulari de moda emprat per obtenir capital;
• costos locals disparats per la concentració de riquesa;
• confusió entre popularitat i negoci sostenible.

De Web 2.0 a la intel·ligència artificial

El 2026, és fàcil substituir AJAX i blogs per agents, models fundacionals, copilots o AGI. La similitud cultural és real, però la comparació econòmica necessita matisos.

En un discurs del 2025, el vicepresident de la Reserva Federal Philip Jefferson va assenyalar que moltes empreses que lideren la IA tenen beneficis consolidats, mentre més d’un miler de companyies puntcom cotitzaven al pic amb ingressos mínims i models especulatius. També advertia que el creixement dels mercats privats pot ocultar part de l’entusiasme actual.

En altres paraules, una onada d’inversió pot contenir sobrevaloracions sense ser una còpia exacta del 2000. Les infraestructures construïdes durant un excés també poden quedar i generar valor després que molts participants desapareguin.

En resum

Here Comes Another Bubble continua sent una miniatura brillant de Silicon Valley: algú que va perdre amb Webvan torna a una indústria que sembla haver oblidat la crisi i descobreix que el ritual és gairebé el mateix. Canvien els termes, però persisteixen el discurs grandiloqüent, la participació minúscula, la festa i l’esperança d’una sortida milionària.

La seva millor idea no és que tota innovació sigui una bombolla. És que una tecnologia útil no salva un mal model de negoci i que una història contagiosa pot pujar de valor més de pressa que els fonaments. Aquesta distància és on neix la comèdia i, de vegades, també la caiguda.