Vivo X300 Ultra vs X200 Ultra i X300 Pro: el zoom guanya, però la IA també «pinta» la foto

El Vivo X300 Ultra millora realment el X200 Ultra i el X300 Pro o només aplica més intel·ligència artificial? PremiQum dedica més de mitja hora a retrats, selfies, paisatge, S RAW, macro, nit i zoom fins a 105x. Com a referència afegeix una Hasselblad X2D II 100C amb l’objectiu XCD 35–100E.

El guanyador global del vídeo és el X300 Ultra per color, zoom i opcions de retrat. La victòria necessita context: de vegades sobreexposa, el bokeh esborra cabells i el zoom extrem reconstrueix text i cares fins a convertir la fotografia en una interpretació.

Una Hasselblad com a referència, no com a «veritat» absoluta

La X2D II utilitza un sensor de format mitjà de 43,8 × 32,9 mm, 100 MP i color de 16 bits. L’objectiu 35–100 mm equival aproximadament a 28–76 mm en pas universal. Ofereix desenfocament òptic, fitxers RAW amplis i un processament menys intervencionista.

PremiQum tracta el color Hasselblad com a patró natural. Això és útil per visualitzar diferències, però no és una mesura colorimètrica. No hi ha carta de color, llum controlada ni exposició i focal perfectament igualades. A contrallum, la Hasselblad deixa el primer pla fosc i exigeix revelar el RAW, mentre els Vivo combinen exposicions per lliurar un JPEG equilibrat immediatament. Són filosofies diferents.

La versió publicada per PremiQum està traduïda amb IA i remet a un vídeo original. Les proves també depenen del firmware que apareix en pantalla: un canvi de programari pot alterar bokeh, balanç de blancs i reconstrucció.

Retrat i color: el X300 Ultra s’acosta més, però no sempre retalla millor

En retrat diürn, els tres Vivo separen bé el subjecte a primera vista. Quan s’amplia, tots esborren cabells fins i confonen buits entre flocs amb el fons. El X200 Ultra comet més errors en alguns enquadraments; en altres, el X300 Ultra difumina part d’una mà o massa cabell. El X300 Pro obté el millor bokeh en la focal més llarga de la primera sèrie.

La prova de la cullera i la forquilla força l’algorisme amb objectes prims. Els errors apareixen a les focals obertes, però a 50 i 135 mm els tres conserven bé els utensilis. De nit, les selfies amb dues persones i cabells llargs encara revelen vores irregulars.

On el X300 Ultra destaca més sovint és en balanç de blancs i tons tranquils. En paisatges, selfies i persones, el perfil Natural s’apropa en diverses escenes a la referència, mentre el X300 Pro tendeix a exposar i saturar més. No és constant: de nit el X300 Ultra blanqueja la pell, aplana el contrast o crema llums en algunes preses.

Per què les tres càmeres produeixen resultats diferents

El X300 Ultra combina tres focals estabilitzades: ultra gran angular de 14 mm i 50 MP amb sensor LYTIA 818 de tipus 1/1,28; principal de 35 mm i 200 MP amb LYTIA 901 de tipus 1/1,12; i teleobjectiu de 85 mm i 200 MP amb sensor HP0 de tipus 1/1,4. Aquesta doble resolució de 200 MP és el seu canvi principal.

El X200 Ultra ja tenia el mateix ultra gran angular de 14 mm. La principal de 35 mm era de 50 MP i tipus 1/1,28, i el teleobjectiu de 85 mm mantenia 200 MP, amb una obertura f/2,27 més lluminosa que el f/2,67 del nou model. Per això el X300 Ultra no pot guanyar cada presa només per ser posterior.

El X300 Pro combina una principal LYT‑828 de 50 MP, un teleobjectiu de 200 MP i un ultra gran angular JN1 molt més petit, de tipus 1/2,76. De nit, aquesta última càmera mostra més soroll, vores borroses i llums cremades que els dos Ultra.

S RAW: molt marge, però no és un sensor sense processar

Els tres telèfons rendeixen bé en S RAW amb llum suficient. Les ombres es poden aixecar, les bombetes mantenen contorn i els teleobjectius produeixen fitxers flexibles. En un interior diürn, el X300 Pro recupera millor l’exterior de les finestres; al capvespre, els Ultra retenen més informació al primer pla. Amb molt poca llum, l’ultra gran angular del Pro genera un fitxer massa fosc per recuperar-lo.

«Super RAW» és un mode computacional del fabricant, no l’equivalent obligatori d’una lectura intacta d’un únic fotograma del sensor. Pot combinar exposicions i aplicar correccions abans del revelatge. La comparació mostra marge d’edició, però no permet afirmar que els algorismes hagin desaparegut.

Hi ha una incidència rellevant: una fotografia de 200 MP del X300 Ultra queda corrupta i es desa amb només uns 1,5 MP. Per a aquella part de la prova, els autors utilitzen una imatge de 50 MP. És un error puntual, però impedeix presentar la comparació de resolució com si totes les captures fossin equivalents.

Zoom: la millor lectura de text també pot ser una invenció

Entre 10x i 105x, el X300 Ultra acostuma a mostrar lletres i números més nets que els altres Vivo. El X300 Pro afegeix contorns massa forts; el X200 Ultra queda més borrós. A 50x, els mòbils fins i tot fan que el text sembli més llegible que el retall de la Hasselblad, que ja ha superat el límit òptic de 100 mm de l’objectiu.

Això no significa que capturin més informació real que la càmera de format mitjà. El mode d’«extreme super enhancement» reconeix patrons i reconstrueix caràcters. A la nit, apareixen símbols inexistents, textures pintades i cares deformades. El mateix vídeo descriu alguns resultats com una imatge d’IA i comprova que desactivar l’opció extrema no sempre elimina el tractament.

Per llegir provisionalment un rètol llunyà, aquesta reconstrucció pot ser útil. Per documentar una matrícula, una cara o una dada que exigeixi fidelitat, no és fiable: un text convincent pot ser fals. Fins a la focal òptica, els tres teleobjectius són molt més semblants del que suggereixen els números màxims de zoom.

Macro, ràfega i nit

Els tres Vivo són excel·lents en macro. Els Ultra enfoquen amb el 3,7x a uns 10 o 12 cm; el X300 Pro resulta més còmode amb la principal. El mode específic arriba a un nivell comparable a la Hasselblad en la composició mostrada.

En ràfega, X300 Ultra i X300 Pro arriben a 36 fotogrames per seqüència, davant dels 100 de l’X200 Ultra. Tots mantenen enfocat el moviment, i el nou Ultra converteix una Live Photo en càmera lenta.

A la nit, els Ultra superen clarament el Pro amb l’ultra gran angular. Amb les principals, les diferències de detall són petites i el color varia més que el rang dinàmic. El X300 Ultra torna a oferir el zoom digital més llegible, però també produeix una cara especialment deformada. Llarga exposició i astroretrat funcionen bé a mà; per a traces d’estrelles, els resultats són inconclusos i el mateix autor recomana trípode i poca contaminació lumínica.

Val la pena actualitzar?

Per a color neutral, retrat, macro i zoom computacional, el X300 Ultra és el més complet de la prova. La principal de 200 MP dona més marge i el processament extrem reconstrueix millor les formes llunyanes.

El X200 Ultra continua sent molt competitiu: comparteix ultra gran angular, té un teleobjectiu més lluminós, permet ràfegues més llargues i, en diverses preses, iguala o supera el nou model. El X300 Pro és l’alternativa més assequible i manté una principal i un teleobjectiu forts, però el seu ultra gran angular petit és el punt feble.

Els preus citats al vídeo són imports d’importació i canvien ràpidament. També compara una versió xinesa de l’X300 Ultra amb un X300 Pro global, que no ofereix totes les mateixes funcions d’IA. Si la comoditat diària, bandes, notificacions i serveis són prioritaris, PremiQum recomana esperar o triar una versió global. Si ja es té un X200 Ultra, el salt és una millora, no una revolució.