El vivo X300 Ultra com a càmera de cinema: prova de 4K 120 fps, Log i teleobjectiu
Umar Naqshbandi grava i etalona una peça amb el vivo X300 Ultra per comprovar fins on arriba el seu vídeo professional, des del 14 mm fins al teleobjectiu.
El vivo X300 Ultra es presenta com un telèfon capaç d’entrar en un flux de treball cinematogràfic, no només de gravar clips vistosos per a xarxes. Per comprovar-ho, el cineasta Umar Naqshbandi el tracta com una càmera de producció: planifica una peça, utilitza el mode de vídeo professional, grava en un format pensat per a l’etalonatge i compara el resultat amb una càmera de cinema.
La prova busca la frontera real entre una fitxa tècnica amb xifres espectaculars i una eina fiable al rodatge. El telèfon ofereix òptiques ZEISS, focalitats molt diferents, vídeo 4K a 120 fotogrames per segon i Log de 10 bits. La qüestió no és si aquestes funcions existeixen, sinó si produeixen material prou flexible i coherent per editar-lo com una peça professional.
Un sistema que cobreix del 14 mm al teleobjectiu
El X300 Ultra disposa de tres càmeres principals estabilitzades. La ultra gran angular equival a 14 mm i utilitza un sensor de 50 megapíxels. La càmera principal de 35 mm i el teleobjectiu de 85 mm arriben als 200 megapíxels, una resolució que també dona marge al processament i als retalls.
Aquesta combinació permet construir una seqüència sense dependre d’una sola perspectiva. El 14 mm situa l’espectador dins de l’espai; el 35 mm funciona com una focal documental versàtil; el 85 mm comprimeix la profunditat i separa millor el subjecte. Amb els extensors òptics opcionals, el sistema pot arribar als 200 o 400 mm equivalents.
Per a un cineasta, la varietat és útil només si el color i el moviment es mantenen coherents quan es canvia de càmera. vivo afirma que el Log multifocal comparteix ciència de color i que el flux està integrat amb ACES. La prova de Naqshbandi posa precisament aquestes promeses dins d’una mateixa peça, on els canvis de focal són fàcils de detectar.
4K a 120 fps, 10 bits i còdec APV
El mode Pro Video pot enregistrar 4K fins a 120 fps en Log de 10 bits i mostreig 4:2:2 mitjançant el còdec APV. Cada element compleix una funció diferent. Els 120 fps permeten alentir accions amb fluïdesa; els 10 bits conserven més gradacions de color; el 4:2:2 reté més informació cromàtica que els formats mòbils habituals.
El perfil Log genera una imatge plana que no està pensada per publicar-se directament. La seva utilitat és reservar informació a les ombres i les llums perquè l’editor decideixi després el contrast, el color i l’ambient. Naqshbandi importa els plans a DaVinci Resolve i els etalona com faria amb material d’una càmera dedicada.
Treballar així té un cost. Els arxius són més grans, exigeixen més emmagatzematge i afegeixen una fase de postproducció. També cal exposar amb cura: el Log no pot recuperar una llum cremada ni eliminar el soroll d’una zona massa fosca. Les especificacions obren possibilitats professionals, però no substitueixen la tècnica de rodatge.
El mode professional canvia la manera de gravar
La interfície Pro permet controlar paràmetres que el mode automàtic decideix per l’usuari: velocitat d’obturació, sensibilitat, enfocament i balanç de blancs. Això evita que el color o la llum canviïn inesperadament a mitja presa i permet respectar una cadència de moviment cinematogràfica.
També és important poder vigilar el Log amb una previsualització més contrastada. La compatibilitat amb LUT 3D ajuda a imaginar el resultat final mentre es grava, sense haver de jutjar una imatge grisa. El fitxer continua sent Log, però el monitor mostra una aproximació al color d’entrega.
L’estabilització òptica a totes les focalitats amplia el tipus de plans que es poden fer sense trípode. Tot i això, com més llarg és el teleobjectiu, més visible es torna qualsevol moviment. Els 400 mm serveixen per acostar un detall distant, però no transformen el telèfon en una càmera lleugera i fàcil de moure: el suport, la postura i la planificació continuen sent determinants.
Del rodatge a l’etalonatge a DaVinci Resolve
Naqshbandi no limita la prova a mostrar la pantalla del telèfon. Grava una peça completa i porta els fitxers a un editor professional. És en aquesta fase on es pot veure si el material admet correccions de color, si els tons de pell resisteixen els ajustos i si les càmeres es poden igualar.
El Log de 10 bits dona més marge que un vídeo ja contrastat i comprimit pel mòbil. Permet fixar el punt negre, recuperar textura a les zones clares dins del que s’hagi capturat i construir una aparença pròpia. La integració amb un flux ACES també facilita combinar el telèfon amb altres càmeres, sempre que la transformació de color estigui ben configurada.
La comparació directa amb una càmera de cinema és la part més exigent. En plans oberts de paisatge, Naqshbandi diu que costa distingir les dues fonts després d’aplicar un etalonatge semblant. La diferència es fa més visible quan l’escena incorpora profunditat: el sensor més gran i les òptiques de la càmera dedicada produeixen més desenfocament i una separació més marcada del subjecte.
Una càmera dedicada conserva altres avantatges físics: òptiques intercanviables, connexions, autonomia, monitorització i un sistema dissenyat per treballar moltes hores. El vivo, en canvi, guanya en disponibilitat, discreció i rapidesa. Capta angles que serien més difícils amb un equip voluminós i permet passar de focalitat sense canviar objectius.
On es veu encara que és un telèfon
Les xifres de resolució i profunditat de color no eliminen les diferències de sensor. En escenes exigents, la càmera de cinema pot preservar una transició de llum més natural, separar millor el subjecte amb òptica i produir una textura menys dependent de la reducció de soroll o de l’afilat computacional.
El mòbil també ha de gestionar temperatura, bateria i espai quan grava 4K a alta velocitat. Una presa curta és una cosa; mantenir el mateix rendiment durant una jornada és una altra. L’X300 Ultra incorpora una cambra de vapor gran i vivo publica temps de gravació continus, però cada producció ha de provar la configuració exacta abans de confiar-hi un pla irrepetible.
Alhora, reduir-lo a «vídeo de mòbil» ja no descriu bé el que entrega. Un fitxer Log de 10 bits, amb controls manuals i focalitats consistents, es pot editar de manera molt més semblant al material professional que no pas als clips automàtics d’una generació anterior.
Veredicte: no substitueix el cinema, però ja pot formar-ne part
La comparació no necessita declarar un guanyador absolut. El X300 Ultra no converteix les seves petites òptiques en una càmera de cinema tradicional, i un rodatge exigent continuarà valorant els controls, la robustesa i la qualitat òptica d’un sistema dedicat.
El que demostra la prova és més interessant: el telèfon pot generar plans que encaixin en una peça treballada, aguantar un etalonatge real i oferir recursos creatius des del 14 mm fins al teleobjectiu. En el desenllaç, el creador revela que tota la seqüència que acaba de mostrar —no només alguns plans— havia estat gravada amb el X300 Ultra. És una segona càmera potent per a angles impossibles, viatges, documental discret o creadors que necessiten produir amb un equip mínim.
El salt no prové només del 4K a 120 fps. Arriba quan el format, els controls manuals, l’estabilització, el color i la postproducció funcionen com un sistema. El vivo X300 Ultra encara té els límits físics d’un mòbil, però la prova mostra que aquests límits ja no impedeixen utilitzar-lo amb intenció cinematogràfica. Naqshbandi conclou que continuaria reservant la càmera dedicada per a encàrrecs comercials que exigeixen perfecció tècnica, però que ja confiaria només en el telèfon per a contingut, viatge o documental.
Contrast i context
Fonts consultades
-
01
Umar Naqshbandi I Pushed vivo X300 Ultra to the MAX!
- 02
- 03
Font de treball
Transcripció amb marques de temps
Consulta la transcripció
-
0:00
, obre el vídeo en una pestanya nova
The claim is that this is the best professional filmmaking phone: 4K at 120 frames per second in 10-bit Log at every focal length, from 14 mm ultra-wide to 400 mm super-telephoto. This is the vivo X300 Ultra. I tested it as a filmmaking tool, not as a phone. Unlike a typical cinematic mode with artificial blur, this has ZEISS optics and a Pro Video mode that actually feels professional.
-
0:56
, obre el vídeo en una pestanya nova
The new Pro Video mode made me forget that I was filming on a phone. A common problem is that one phone camera is good while the others compromise on sharpness or light. The ZEISS Master Lens collection covers a 14 mm ultra-wide for scale, 35 mm for a documentary feel and 85 mm for portraits and separation.
-
1:53
, obre el vídeo en una pestanya nova
Then there is the 400 mm telephoto: real optical reach, not just a digital crop. Having the right focal length lets me think about the frame and the story rather than work around the camera’s limitations. For the first time, I do not feel that I am sacrificing quality as I move from a crisp ultra-wide image to the super-telephoto.
-
2:50
, obre el vídeo en una pestanya nova
The 400 mm lens compresses the rice fields and makes buildings several kilometres away appear close to the subject. It isolates moments and stacks layers together, creating the look used for epic landscapes. Shooting that optical focal length handheld in 4K, 10-bit and 120 fps is unusual. Slowing the footage adds drama while the image remains sharp.
-
3:46
, obre el vídeo en una pestanya nova
Pretty video is easy; gradable, film-like video that holds together in post-production is harder. The phone records APV 4:2:2 10-bit Log, retaining more dynamic range, colour information and depth in a neutral image. It looks poor straight out of the camera, but that is the trade: instead of an instant social-media look, the editor gets control.
-
4:43
, obre el vídeo en una pestanya nova
In DaVinci Resolve, I treated the clip as if it came from a $5,000 camera. I lifted shadows, pushed contrast and exposure, added film curves, grain, halation and bloom, warmed the highlights and cooled the shadows. The image held together without banding. The 10-bit colour was doing its job, and the footage graded like a proper camera.
-
5:40
, obre el vídeo en una pestanya nova
I filmed the same scenes with my cinema camera. In wider landscape shots, it is much harder to tell the difference, and both can be graded to nearly the same result. The difference appears when depth matters: the cinema camera’s bigger sensor and lenses create stronger background blur. Objectively, it still has better dynamic range, subject separation and glass.
-
6:36
, obre el vídeo en una pestanya nova
The practical question is whether viewers or clients can tell when I switch between the camera and the phone. That gap has become very small. I still use the cinema camera for commercial work that must be pixel-perfect. For content creation, travel and documentary shooting, where speed and versatility matter more than absolute technical perfection, this phone keeps up.
-
7:33
, obre el vídeo en una pestanya nova
For the final test, I was going to show a sequence mixing phone and cinema-camera footage and ask you to identify each shot. Instead, I will reveal the answer: every single frame in that sequence was filmed on the vivo X300 Ultra.
-
8:30
, obre el vídeo en una pestanya nova
Can a phone shoot cinema? The better question is whether that distinction matters, because filmmaking is about telling a story, not simply 4K, frame rate or bitrate. The ZEISS lenses gave me the focal range I needed, the 400 mm unlocked otherwise impossible shots, 10-bit Log gave me grading flexibility and 120 fps supplied smooth slow motion. The camera never got in the way, which is remarkable for a phone.
