Què revela un test d’atleta professional? Força explosiva, lactat i VO₂ màx d’Álvaro845

Després d’una dècada amb poca activitat física i dos anys d’entrenament, Álvaro845 havia completat una prova HYROX individual en categoria open. Els amics li deien que estava molt en forma, però ell volia una resposta mesurable. Per això visita el laboratori de fisiologia aplicada de la Universitat Francisco de Vitoria i se sotmet a una bateria semblant a la que utilitzen amb esportistes professionals.

L’avaluació no busca una única nota. Mesura morfologia, força, velocitat de producció de força, elasticitat, mobilitat, ventilació, resposta cardiovascular, lactat i consum d’oxigen. El resultat dibuixa un perfil molt concret: un sistema neuromuscular excepcionalment explosiu, una capacitat aeròbica bona i una resistència de llarga durada que encara necessita constància.

Per què una sola xifra no descriu un esportista

Jorge Gutiérrez-Hellín explica que el rendiment depèn de diversos sistemes. La part cardiovascular transporta oxigen; la neuromuscular produeix i coordina força; la metabòlica determina com s’obté energia i com es gestiona la fatiga. Analitzar només un d’aquests blocs pot ocultar el factor que limita realment l’atleta.

La sessió comença amb un perfil antropomètric complet segons un protocol estandarditzat. Mesuren longituds òssies, perímetres i plecs cutanis per descriure com s’ha adaptat el cos a l’entrenament. En esports on es desplaça el propi pes, la relació entre massa muscular, greix i estructura corporal pot influir notablement.

El càlcul posterior situa Álvaro al voltant d’un 18% de greix corporal. Al vídeo diu que li agradaria acostar-se al 10–12%, però aquesta és una meta personal, no un llindar universal de salut o rendiment. La composició adequada depèn de la persona, l’esport, el moment de la temporada i el seguiment professional.

Per què una bàscula de bioimpedància pot enganyar

Una bàscula del laboratori també dona una estimació immediata, però l’investigador adverteix que una lectura aïllada té poc valor. La bioimpedància és sensible a la hidratació, el menjar, l’exercici recent, l’alcohol i el temps que el subjecte ha passat dret o estirat.

El mètode pot servir per seguir una tendència si totes les mesures es fan en condicions semblants: mateixa hora, estat d’hidratació i protocol. Comparar una lectura després d’entrenar i deshidratat amb una altra després d’esmorzar pot aparentar canvis de greix que en realitat són canvis de líquids.

La lliçó no és que totes les bàscules siguin inútils, sinó que precisió i repetibilitat són coses diferents. Un aparell domèstic pot mostrar si una sèrie de mesures homogènies evoluciona, però no substitueix una valoració antropomètrica o instrumental ben estandarditzada.

Els salts descobreixen un perfil molt explosiu

Les proves neuromusculars es fan sobre plataformes de força que registren 2.000 dades per segon. En el salt amb contramoviment, Álvaro baixa ràpidament i salta amb les mans a la cintura. El sistema separa la contribució de cada cama, la fase de frenada, l’acceleració, el vol i l’aterratge.

El gràfic mostra una càrrega equilibrada entre les dues cames i dos pics en la fase d’acceleració. Segons Gutiérrez-Hellín, el segon pic indica que és capaç de continuar aplicant força a gran velocitat, un tret poc habitual. La caiguda arriba a registrar prop de 6.000 newtons, una mostra de les forces que el cos ha d’absorbir en un gest aparentment senzill.

Després fa un squat jump, començant amb els genolls flexionats i sense poder aprofitar una baixada prèvia. La diferència respecte del salt amb contramoviment ajuda a estimar quant aporten tendons i fàscies. En el doble salt de rebot, ha de tornar a enlairar-se tan bon punt toca a terra; millora el temps de contacte i conserva una bona altura.

La valoració de l’investigador és contundent: a escala neuromuscular, el perfil supera la gran majoria d’esportistes de categoria professional que han passat pel laboratori. No significa que Álvaro sigui millor atleta en conjunt, sinó que disposa d’una base de força ràpida extraordinària.

Força màxima, adherència i mobilitat del turmell

En una tirada isomètrica, Álvaro intenta aixecar una barra que no es pot moure. Aplica 2.662 newtons, aproximadament 37,3 N per quilogram de pes corporal. En valor relatiu s’acosta als perfils professionals més forts mesurats pel grup, encara que alguns generin més força absoluta perquè pesen 80 o 90 quilos.

Aquesta força màxima pot reduir l’esforç relatiu d’una càrrega com el trineu d’HYROX. Si el moviment exigeix una fracció menor del màxim, el cos pot reclutar menys fibres ràpides, que produeixen molta energia però també acumulen fatiga amb més velocitat.

La força de prensió queda al voltant de 40–45 quilos, un resultat correcte però menys excepcional que els salts. La dorsiflexió del turmell arriba a 14 cm en un costat i 16,5 en l’altre, amb bona mobilitat malgrat un antic esquinç. El vídeo subratlla l’equilibri: un tendó ha de ser prou rígid per transmetre força i prou mòbil per no concentrar tensions.

La cinta revela lactat, llindars i durabilitat

La prova aeròbica és incremental i màxima. Després de dos minuts caminant a 6 km/h, comença a 8 km/h i la velocitat puja 0,25 km/h cada quinze segons. Álvaro corre amb una màscara que analitza oxigen i diòxid de carboni fins que decideix saltar fora de la cinta.

En acabar, l’equip mesura el lactat en diferents minuts. Un pic alt indica que el sistema glucolític és capaç de produir molta energia, útil en esforços intensos. En un esport híbrid, però, també importa retirar i reutilitzar aquest lactat amb rapidesa per poder continuar corrent o tornar a una estació de força.

Els gasos permeten localitzar els llindars ventilatoris. Per sota del primer, la intensitat és sostenible i encara es pot conversar. Entre el primer i el segon, augmenta el reclutament i la fatiga. Més enllà del segon, el CO₂ s’enfila, la ventilació s’accelera i el temps que es pot mantenir l’esforç es redueix.

Saber on és un llindar no revela quant temps s’hi aguanta. Dos esportistes poden tenir la mateixa velocitat de llindar i una durabilitat molt diferent. Aquesta és una de les raons per les quals un test curt no substitueix l’historial d’entrenament ni les proves específiques de cada disciplina.

Un VO₂ màx de 49,85 i el veredicte del «gasolina turbo»

Álvaro mou fins a 126 litres d’aire per minut; el vídeo ho compara amb uns 70 en una persona sedentària i prop de 180 en un ciclista d’elit. La seva freqüència cardíaca màxima durant la prova és de 186 batecs i el pols d’oxigen continua pujant, senyal que el sistema encara utilitza més oxigen a mesura que augmenta la càrrega.

La reserva ventilatòria arriba a zero i el consum d’oxigen forma una meseta, dos indicis que no es va guardar energia i que la mesura es pot considerar màxima. El resultat és un VO₂ màx de 49,85 ml/kg/min. Garmin i Whoop li havien estimat 48; un dispositiu Amazfit recent, amb poques dades, li marcava 45.

Gutiérrez-Hellín resumeix el perfil com un «gasolina turbo»: molta potència neuromuscular i capacitat de produir energia ràpidament. El motor aeròbic és bo per a algú amb només dos anys d’entrenament, però encara no té la base acumulada d’un fondista.

La conclusió és menys espectacular i més útil que qualsevol rànquing. La força es pot conservar i afinar, mentre que la resistència necessita volum progressiu durant anys. Aquestes xifres descriuen aquella sessió i no són una pauta per entrenar pel nostre compte; una prova màxima i la interpretació dels resultats corresponen a professionals. El talent explosiu ja hi és. La peça que falta és temps, regularitat i treball aeròbic sostingut.