Com un joc mòbil va facturar 2 milions: ingressos no són benefici

En resum

El desenvolupador que signa com The Greatest Developer explica que Real War: Not Fake, un joc mòbil nascut com a resposta als anuncis que no representen el producte real, ha superat els 2 milions de dòlars d'ingressos bruts. És una història comercial notable, però el titular necessita tres matisos:

• 2 milions d'ingressos no són 2 milions de benefici ni de diners personals.
• La despesa publicitària acumulada declarada supera el milió de dòlars, i després encara hi ha equip, soci, comissions, impostos i altres costos.
• Les captures i els informes interns del vídeo no són comptes auditats. Permeten analitzar el relat, però no certificar totes les xifres.

La part que sí que es pot comprovar externament és que el joc és real i té escala: el 30 de juliol de 2026, Google Play mostrava més de 500.000 descàrregues, anuncis i compres integrades. L'App Store l'atribuïa a Heseri Games Inc, amb anuncis, compres i una opció de 4,99 dòlars per eliminar-los.

Què és Real War: Not Fake

El punt de partida és una frustració coneguda en el mercat mòbil: anuncis que ensenyen una mecànica atractiva, però condueixen a un joc diferent. El creador diu que va fer en quatre dies un prototip que convertia aquella promesa publicitària en un joc real. El resultat combina trets, portes numèriques, millores, enemics i un exèrcit de soldats.

Segons el vídeo, Apple i Google van rebutjar inicialment el prototip perquè les seves captures s'assemblaven a les d'altres títols associats a anuncis enganyosos. Aquesta causa concreta no és verificable sense veure les comunicacions de revisió. Sí que és coherent amb la norma general: les directrius de revisió d'Apple exigeixen que descripció, captures i previsualitzacions reflecteixin amb precisió l'experiència principal de l'aplicació.

El creador recorda que va pagar 99 dòlars anuals a Apple i 20 dòlars a Google. La primera xifra coincideix amb el preu oficial de l'Apple Developer Program. La tarifa publicada per obrir un compte de Google Play és, però, de 25 dòlars una sola vegada, no 20; la diferència podria ser un record imprecís, un import antic o una conversió, però el vídeo no ho aclareix.

Del contingut orgànic a l'adquisició de pagament

La primera distribució va ser orgànica. El relat ofereix aquesta seqüència:

Són dades atribuïdes pel mateix creador. La proximitat temporal entre una publicació i els ingressos és un indici, però no demostra causalitat per si sola. Per fer una atribució sòlida caldrien enllaços etiquetats, dades de la botiga, una plataforma de mesurament mòbil i cohorts que separessin cada canal, país i dia d'instal·lació.

La lliçó estratègica, tanmateix, és plausible: traduir el contingut a l'anglès va ampliar molt el mercat potencial. També mostra que un canal propi pot actuar com a distribució inicial abans de comprar anuncis.

L'error aritmètic que canvia la lectura del pilot

La fase decisiva arriba quan un altre desenvolupador proposa provar adquisició de pagament a canvi d'una part del benefici. El primer experiment que descriu el vídeo és prou concret per recalcular-lo:

El vídeo diu que es van perdre 200 dòlars, però 800 menys 500 són 300. Tot seguit afirma que cada jugador costava uns 0,30 dòlars i generava uns 0,50, és a dir, 0,20 de marge. El cost és compatible amb el pilot; l'ingrés de 0,50 no ho és, almenys amb les dades mostrades.

Hi ha una explicació possible: els 500 dòlars podrien ser ingressos inicials i els 0,50 una estimació de valor de vida del jugador després d'esperar més dies. Però, sense una finestra temporal, una corba de maduració i una cohort identificada, aquesta hipòtesi no es pot confirmar. El pilot observable va perdre diners.

Per què una campanya rendible pot deixar de ser-ho quan escala

El mateix creador adverteix que no es pot multiplicar indefinidament una prova petita. En augmentar el pressupost solen aparèixer diversos efectes:

• s'esgota l'audiència més barata;
• puja el cost per instal·lació;
• els anuncis perden eficàcia per fatiga;
• canvia la barreja de països i dispositius;
• les cohorts noves poden retenir o gastar menys;
• el retorn arriba més tard que el pagament dels anuncis i pressiona la caixa.

Segons el relat, després es van gastar 28.000 dòlars en 50 dies i el joc feia uns 1.000 dòlars diaris. La frase no distingeix prou bé si són ingressos o benefici. Més endavant, el creador ensenya un dia de 27.000 dòlars d'ingressos i parla d'uns 10.000 de benefici després de publicitat.

Si actualment es gasten 500.000 dòlars mensuals, la mitjana és d'uns 16.667 dòlars diaris. Restar-la a 27.000 deixa aproximadament 10.333 dòlars. Per tant, l'ordre de magnitud encaixa aritmèticament per a aquell dia. Però encara no és benefici net de l'empresa: falten salaris, eines, serveis, comissions sobre compres, participació del soci, devolucions i impostos.

L'experiment que va derrotar la versió amb més funcions

Un dels passatges més útils no és financer, sinó de producte. El creador havia construït una versió amb una trentena de nivells, aspectes, missions, classificació i mode infinit. Un equip d'unes sis persones en va preparar una altra amb només dos nivells i un bucle incremental de millores.

Afirma que una prova A/B va donar una victòria clara a la versió més simple: el temps de joc, el retorn dels usuaris i l'ingrés per jugador almenys es van duplicar. És una dada interna que no podem auditar perquè no es publiquen la mida de la mostra, la durada, la significació estadística ni el repartiment de cohorts.

La conclusió de disseny sí que és valuosa: més contingut no equival necessàriament a més retenció. Un bucle principal entenedor, una dificultat ben calibrada i una progressió visible poden pesar més que una llista llarga de funcions. Una prova rigorosa hauria de fixar abans la mètrica principal, evitar solapaments entre experiments i comparar grups equivalents.

D'on surten els diners

El vídeo mostra un informe mensual segons el qual el 67% dels ingressos venia d'anuncis i el 32% de compres integrades. La suma és 99%, probablement per arrodoniment. El producte més comprat era, diu, eliminar els anuncis.

Les botigues confirmen el model híbrid. Google Play etiqueta el joc amb anuncis i compres. L'App Store enumera paquets de gemmes i l'opció Remove Ads. Això no prova que aquell repartiment representi tota la vida del joc: és només un mes triat pel creador.

Les opinions visibles a totes dues botigues són mixtes. Algunes valoren que el joc coincideixi amb l'anunci; d'altres critiquen la freqüència publicitària, el rendiment o la progressió. Són testimonis individuals, no una enquesta representativa. Per saber si la monetització està perjudicant el producte caldrien mètriques com anuncis per sessió, abandonament després d'un intersticial, retenció per pressió publicitària, conversions a «sense anuncis» i reemborsaments.

Comissions: no tots els ingressos passen pel mateix peatge

Apple publica una comissió general del 30% sobre béns i serveis digitals, amb un 15% per a programes que compleixen les condicions. El seu Small Business Program ofereix el 15% a desenvolupadors elegibles fins al llindar anual d'un milió de dòlars en ingressos nets definits per Apple; en superar-lo, s'aplica la tarifa estàndard a les vendes futures.

Google Play ofereix als desenvolupadors inscrits un 15% sobre el primer milió de dòlars anual de vendes de béns o serveis digitals i un 30% després del llindar. Hi ha excepcions i condicions segons programa, regió, subscripció o facturació alternativa.

Aquestes comissions afecten principalment les compres digitals tramitades per les botigues. No s'ha d'aplicar automàticament el mateix percentatge als ingressos per anuncis. Tampoc sabem en quin programa està inscrit el propietari ni com es distribueixen les vendes entre plataformes.

«Fins al 70%» no vol dir un impost francès del 70%

El creador explica que, un cop restats publicitat, participació del soci i «tots els impostos francesos combinats», pot desaparèixer fins al 70% abans que ell rebi diners. Aquesta frase barreja conceptes diferents:

1. la publicitat és un cost comercial;
2. la part del soci és una distribució contractual;
3. l'equip i les plataformes són costos d'operació;
4. els impostos depenen de la societat, la residència, el benefici i la forma de retirar els diners.

El Ministeri d'Economia francès fixa el tipus normal de l'impost de societats en el 25% sobre el benefici, amb un 15% sobre els primers 42.500 euros per a determinades empreses que compleixen els requisits. Això no permet calcular la factura real d'aquest projecte, però sí evitar una confusió: el 70% no és una taxa fiscal general sobre la facturació.

Els 2 milions i l'oferta de 8 milions

El vídeo diu que el joc va superar el primer milió entre el 17 de gener i el 22 de maig i que, mentre preparava la peça, va creuar els 2 milions d'ingressos acumulats. També afirma que ja s'havia gastat més d'un milió en anuncis, amb més de 100 milions de visualitzacions, i que una editora va oferir aproximadament 8 milions de dòlars per comprar el joc.

No hi ha documentació pública aportada sobre la identitat del comprador, una carta d'intencions, les condicions o la naturalesa de l'oferta. Podria incloure pagaments diferits, objectius, garanties o altres clàusules. Per això, cal presentar-la com una afirmació del creador, no com una transacció demostrada.

Rebutjar una oferta així pot ser racional si les cohorts mantenen un bon retorn i el propietari valora el control. També concentra el risc: els costos d'adquisició poden pujar, la retenció pot caure, una plataforma pot canviar normes i els creatius publicitaris es poden esgotar.

Privacitat i públic jove

El 30 de juliol de 2026, la fitxa nord-americana de l'App Store classificava el joc per a majors de 13 anys. Google Play mostrava PEGI 7 en la consulta europea. A Apple, el desenvolupador declarava que identificadors i dades d'ús podien emprar-se per rastreig, i que també podia tractar ubicació aproximada, interaccions i diagnòstics. Apple avisa que aquesta informació no l'ha verificat.

La fitxa de Google, també basada en declaracions del desenvolupador, indicava que l'aplicació podia compartir ubicació, activitat i identificadors, recollir ubicació, informació financera i altres categories, i mostrava que les dades no estaven xifrades; també assenyalava que es podia sol·licitar l'eliminació. Google explica que el formulari de seguretat de dades és responsabilitat del desenvolupador i ha d'incloure també les pràctiques dels SDK de tercers.

En un producte accessible a menors i finançat majoritàriament per anuncis, la privacitat, el consentiment, l'edat, la pressió comercial i els SDK publicitaris no són detalls secundaris. Les etiquetes de botiga són un punt de partida, no una auditoria tècnica.

Quines dades faltaria publicar per parlar de transparència financera

El vídeo és més concret que moltes històries d'èxit, però encara falta el quadre que permetria avaluar el negoci:

• ingressos bruts separats entre anuncis i compres;
• comissions de botiga i xarxes publicitàries;
• despesa per canal, país i sistema operatiu;
• CPI, retenció D1/D7/D30 i valor D30/D90 per cohort;
• retorn publicitari combinat i termini de recuperació;
• reemborsaments, impagaments i impostos indirectes;
• salaris, proveïdors i altres costos;
• participació exacta del soci;
• benefici operatiu, benefici net i caixa realment cobrada.

Sense aquesta conciliació, «ha fet 2 milions» descriu la facturació acumulada declarada, no la riquesa del creador.

La lliçó real

Real War: Not Fake sembla un èxit comercial considerable per a un projecte nascut d'un prototip ràpid. Les botigues confirmen que no és només una demostració: hi ha centenars de milers de descàrregues, actualitzacions, compres i una base de ressenyes significativa.

Però la història no demostra que qualsevol joc simple pugui imprimir diners. El creixement depèn de distribució pròpia, creatius publicitaris, capital per comprar usuaris, un soci especialitzat, un equip, iteració contínua i control de cohorts. I, sobretot, ingressos, marge després d'anuncis, benefici empresarial i diners personals són quatre magnituds diferents.

Preguntes freqüents

El creador ha guanyat personalment 2 milions de dòlars?

No. Diu que el joc ha superat 2 milions d'ingressos bruts. També afirma que s'han gastat més d'un milió en publicitat i que després s'han de restar soci, equip, comissions i impostos. No publica el benefici net ni el cobrament personal.

Quantes descàrregues té Real War: Not Fake?

Google Play mostrava més de 500.000 descàrregues el 30 de juliol de 2026. Apple no publica un recompte de descàrregues a la fitxa pública.

Com monetitza el joc?

Amb anuncis i compres integrades. En un informe mensual mostrat al vídeo, el creador atribueix el 67% a publicitat i el 32% a compres, però no es pot extrapolar necessàriament a tota la facturació.

És correcte el càlcul del primer pilot publicitari?

No. Amb 800 dòlars gastats i 500 ingressats, la pèrdua és de 300, no de 200. Els números mostrats equivalen a uns 0,267 dòlars de cost i 0,167 d'ingrés observat per jugador.

És verificable l'oferta de compra de 8 milions?

No amb la informació pública disponible. El creador ho afirma al vídeo, però no aporta comprador, document ni condicions.

El vídeo és patrocinat?

El creador diu que no està patrocinat ni monetitzat a YouTube. Tot i això, parla del seu propi joc i el promociona, de manera que existeix un interès comercial directe que el lector ha de conèixer.