Centres de dades d’IA a l’espai: el pla de SpaceX és viable?

SpaceX vol convertir l’òrbita terrestre en una extensió de la infraestructura mundial d’intel·ligència artificial. La idea no consisteix a enviar un edifici ple de servidors a l’espai, sinó a construir satèl·lits amb un bastidor de computació, grans ales solars, radiadors tèrmics i enllaços làser. Elon Musk els descriu com una versió més senzilla de Starlink perquè poden prescindir de les complexes antenes de cobertura directa als usuaris.

El vídeo mostra un concepte anomenat AI1: 150 kW de potència punta, 120 kW de computació sostinguda, una envergadura de 70 metres i connectivitat òptica de l’ordre d’un terabit per segon. SpaceX vol fabricar-ne milers a Bastrop, Texas, a partir de finals de 2027 i escalar ràpidament cap a gigawatts de capacitat anual.

La física bàsica és plausible. Hi ha prou radiació solar, els radiadors poden expulsar la calor i els làsers ja funcionen a Starlink. El salt difícil és industrial i econòmic: protegir GPU comercials de la radiació, moure dades entre satèl·lits, desplegar milers de tones cada any, retirar els vehicles que fallin i competir amb centres terrestres que es poden reparar i actualitzar.

Resposta curta: un centre de dades orbital de 120 kW és tècnicament concebible amb tecnologia propera a l’actual. Encara no s’ha demostrat que sigui més barat ni més escalable que construir energia i computació a la Terra. La constel·lació de fins a un milió de satèl·lits és una sol·licitud reguladora pendent, i els objectius d’1 GW el 2027 i de multiplicar per deu cada any són aspiracions de SpaceX, no capacitat contractada ni desplegada.

Què ha anunciat realment SpaceX

SpaceX ja disposa d’una pàgina oficial del projecte Starmind i del satèl·lit AI1. No és només una frase improvisada de Musk. La companyia publica dimensions, potència, rendiment per massa, fabricació prevista i una arquitectura basada en Starlink V3.

El 30 de gener de 2026, SpaceX també va presentar una petició per operar el sistema Orbital Data Center. La FCC la va acceptar per a estudi el 4 de febrer i va obrir un període de comentaris. La sol·licitud contempla fins a un milió de satèl·lits en òrbites no geoestacionàries d’entre 500 i 2.000 km, amb enllaços òptics entre satèl·lits i connexió amb Starlink.

«Acceptada per a tramitació» no vol dir «autoritzada». Significa que la FCC considera que l’expedient té prou forma per ser analitzat i discutit. Abans d’un desplegament general caldrien llicències, coordinació d’espectre, avaluació de residus, condicions de retirada i probablement modificacions a mesura que canviï el maquinari.

No s’envia un centre de dades convencional

Un centre terrestre inclou edifici, transformadors, bateries, generadors, canonades, bombes, refredadores, xarxes i personal. A l’òrbita no cal enviar el formigó ni els equips pensats per a la gravetat i l’aire. Cal enviar la funció essencial:

• xips de computació i memòria;

• distribució elèctrica;

• emmagatzematge local;

• xarxa interna i comunicacions òptiques;

• panells fotovoltaics;

• circuit tèrmic i radiadors;

• estructura, propulsió, navegació i control d’actitud;

• protecció i tolerància a fallades.

SpaceX compara els 150 kW d’AI1 amb un bastidor NVIDIA GB300 NVL72. La documentació de NVIDIA especifica 72 GPU Blackwell Ultra, refrigeració líquida, fins a 142 kW de potència del bastidor i 130 TB/s d’ample de banda NVLink agregat.

La semblança de potència no converteix un NVL72 terrestre en una càrrega preparada per volar. Cal redissenyar les fonts, els connectors, el circuit líquid, l’arrencada, la memòria persistent, el blindatge, els reinicis i la gestió remota. Tampoc és clar si el primer AI1 durà exactament 72 GPU, Rubin, GB300 o una combinació pròpia. El vídeo parla d’un disseny de referència compatible, no d’una configuració final certificada.

Energia solar: disponible, però amb una ala de 600 m²

El model del vídeo utilitza 250 W de potència elèctrica per metre quadrat de panell. Per produir 150 kW en condicions de disseny caldrien aproximadament:

És coherent amb una estructura de 70 metres d’envergadura. A l’altura de la Terra arriben aproximadament 1.360 W/m² de llum solar abans de l’atmosfera; convertir-ne 250 W/m² després de pèrdues, temperatura, orientació i degradació és un objectiu exigent però creïble per a cèl·lules espacials.

SpaceX afirma que una òrbita heliosíncrona permet llum contínua. Cal precisar que no totes les òrbites heliosíncrones estan sempre il·luminades. Aquesta família manté una hora solar local semblant a cada pas; una geometria pròxima a l’alba i el capvespre pot reduir o evitar eclipsis durant llargs períodes. L’altura, la inclinació, l’estació i la beta solar determinen si la Terra tapa el Sol.

Si hi ha eclipsis, AI1 necessitaria bateries enormes o reduir la càrrega. Una hora a 120 kW equival a 120 kWh abans de pèrdues i reserva. Per això l’òrbita exacta és una decisió energètica, no només de cobertura.

El buit no refreda: només permet radiar

La frase «enviar la calor al buit» pot suggerir que l’espai és un refrigerador natural. En realitat, el buit elimina la convecció. No hi ha aire que s’endugui la calor; aquesta ha de circular des dels xips fins a una superfície i sortir com a radiació infraroja.

La guia de control tèrmic de la NASA descriu el balanç complet: calor interna, Sol, albedo terrestre, radiació del planeta, energia emmagatzemada i emissió del radiador. L’orientació «de cantell» respecte del Sol redueix l’escalfament directe, però la Terra calenta continua ocupant part del camp de visió.

El vídeo assumeix 1.400 W/m² de rebuig tèrmic per a un radiador que emet per les dues cares. Amb 120 kW de calor, la superfície geomètrica mínima seria de l’ordre de 86 m²:

La xifra és físicament assolible a una temperatura prou alta i amb una emissivitat bona. El repte és portar uniformement 120 kW des de centenars de components fins al radiador, mantenir les GPU dins del rang, evitar bombolles o congelació del fluid i tolerar micrometeorits. Un radiador més fred necessita molta més àrea perquè la potència radiada creix amb la quarta potència de la temperatura.

SpaceX diu que eliminar refredadores, ventiladors i torres redueix deu vegades l’energia auxiliar de refrigeració. Pot ser cert respecte d’un centre terrestre concret, però és una afirmació del promotor. La comparació completa ha d’incloure bombes orbitals, control tèrmic, energia de fabricació i llançament i la impossibilitat de reparar una fuita amb la mateixa facilitat.

Un terabit és molt i pot ser poc alhora

AI1 tindria aproximadament 1 Tb/s de connectivitat làser. És una xifra enorme per enviar resultats, distribuir consultes o moure paquets per la xarxa Starlink. Els satèl·lits Starlink V3 ja anuncien sis làsers de 400 Gb/s, de manera que la tecnologia òptica no parteix de zero.

Però l’escala canvia quan es reparteix l’entrenament d’un model entre satèl·lits:

No són mètriques idèntiques, però la diferència mostra el problema. Dins d’un bastidor, les GPU intercanvien activacions, gradients i paràmetres amb una amplada de banda molt superior. Si un entrenament necessita sincronització contínua entre milers de GPU situades en vehicles diferents, el làser pot convertir-se en el coll d’ampolla.

Els primers usos més favorables serien:

• inferència per lots, on entren dades i surt una resposta molt més petita;

• simulacions independents;

• generació de dades sintètiques;

• processament d’imatges captades a l’espai;

• entrenaments que caben dins d’un satèl·lit;

• tasques distribuïdes amb poca comunicació entre nodes.

Els usos menys favorables són els entrenaments monolítics que exigeixen una xarxa d’alt rendiment entre molts bastidors i les càrregues amb conjunts de dades que s’han de pujar repetidament des de la Terra.

La latència de tres mil·lisegons és només un tram

Musk calcula que a 600–800 km la llum triga uns tres mil·lisegons a arribar al satèl·lit. L’ordre de magnitud és correcte: 800 km dividits per aproximadament 300.000 km/s són 2,7 ms en una trajectòria vertical d’anada.

Una comunicació real inclou més distància i més passos:

1. terminal o centre terrestre fins al satèl·lit;

2. possible recorregut per diversos làsers;

3. processament, cues i commutació;

4. baixada a una passarel·la;

5. xarxa terrestre fins a l’usuari;

6. el mateix camí de tornada si és una consulta interactiva.

Per tant, «a tres mil·lisegons» no és la latència final del servei. Encara podria ser competitiva amb trajectes intercontinentals, però no amb una connexió local dins del mateix campus. Per a entrenament distribuït, cada ronda de sincronització amplifica aquests retards; per a una consulta independent, unes desenes de mil·lisegons poden ser perfectament acceptables.

GPU comercials sota radiació

SpaceX diu que al principi pot enviar xips existents. És plausible utilitzar components comercials amb blindatge, redundància i reinicis, com ja fan moltes missions de curta durada. No significa que una GPU de centre de dades es pugui instal·lar sense qualificar-la.

La NASA distingeix dos tipus de problema:

• dosi acumulada que degrada transistors i materials;

• efectes d’una sola partícula que poden alterar un bit, bloquejar un circuit o causar dany permanent.

La memòria HBM, els enllaços d’alta velocitat i l’electrònica de potència també s’han de provar. La mitigació pot incloure memòria amb correcció d’errors, duplicació de càlculs, verificació de resultats, reinicis automàtics, components redundants, blindatge selectiu i substitució freqüent del satèl·lit.

Tot això consumeix massa i energia. També pot reduir el rendiment útil: si una tasca s’executa dues vegades per detectar errors, els 120 kW elèctrics no equivalen a 120 kW de computació efectiva venuda al client.

Què significa escalar a un gigawatt

Amb 120 kW mitjans per AI1, el nombre de satèl·lits creix ràpidament:

Són càlculs orientatius amb el disseny publicat. Els vehicles futurs podrien ser molt més potents i lleugers. Precisament per això l’objectiu de Musk —1 GW anualitzat a finals de 2027 i multiplicar per deu cada any— no pot avaluar-se només amb AI1: a partir de 100 GW ja s’apropa al màxim d’un milió de satèl·lits demanat a la FCC, i 1 TW exigiria més de vuit milions d’unitats de 120 kW.

Un milió d’AI1 proporcionarien uns 120 GW mitjans, no un terawatt. Arribar al terawatt amb un milió de vehicles requeriria aproximadament 1 MW sostingut per satèl·lit, més de vuit vegades AI1.

La massa també és reveladora. Posar 17.000 tones anuals en òrbita seria una revolució industrial fins i tot amb Starship reutilitzable. Caldrien cadència de llançament, fabricació de coets, propel·lent, cèl·lules solars, radiadors, xips i segones etapes o vehicles de desplegament a una escala que encara no existeix.

La fàbrica és tan important com el coet

SpaceX està construint a Bastrop la fàbrica Gigasat i diu que la producció de milers d’AI1 podria començar a finals de 2027. La companyia ja té experiència de fabricació seriada amb Starlink, però un satèl·lit de 70 metres i més d’una tona no és una simple ampliació lineal.

El vídeo introdueix un segon projecte encara més ambiciós: Terafab, una fàbrica de xips conjunta amb Tesla d’uns 100 milions de peus quadrats, deu vegades la Gigafactory Texas segons Musk. No hi ha al vídeo una ubicació definitiva, permisos, pressupost, calendari de construcció ni cadena de màquines litogràfiques que permeti tractar-la com a capacitat futura assegurada.

Fabricar un terawatt anual de xips significaria aproximadament mil milions de dispositius equivalents d’1 kW, més memòria avançada. El coll d’ampolla no és només la superfície de la nau: són oblies, encapsulat, HBM, substrats, rendiment de fabricació, energia, aigua ultrapura i equipament de proveïdors especialitzats.

El cas econòmic encara no està demostrat

La motivació terrestre és real. L’Agència Internacional de l’Energia calcula que els centres de dades consumien uns 415 TWh el 2024 i podrien superar els 945 TWh el 2030. Als Estats Units, explicaran prop de la meitat del creixement de la demanda elèctrica fins a final de dècada.

L’òrbita evita comprar terreny, esperar una connexió a la xarxa i consumir aigua en torres de refrigeració. També ofereix una font solar sense núvols quan l’òrbita està il·luminada. A canvi, introdueix costos que un centre terrestre no té:

Una GPU terrestre es pot substituir quan arriba una generació millor; una GPU orbital exigeix llançar un satèl·lit nou o acceptar que la capacitat antiga continuï ocupant massa i òrbita. Si la vida útil econòmica és de pocs anys, el cost de reposició pot dominar el model.

La mètrica decisiva no és el preu d’un llançament, sinó el cost per unitat de computació útil durant tota la vida: fabricació, llançament, disponibilitat, errors de radiació, xarxa, degradació solar, retirada i valor residual nul.

«L’espai no s’omplirà» és una simplificació perillosa

L’espai és enorme, però els corredors orbitals útils no són infinits. Els satèl·lits comparteixen altures, inclinacions i nodes; tots creuen trajectòries a velocitats de diversos quilòmetres per segon. Un AI1 amb ales de 70 metres ofereix una secció física considerable i depèn de navegació, propulsió i comunicació per evitar conjuncions.

L’informe de l’entorn espacial de l’ESA de 2026 diu que les grans constel·lacions ja impulsen bona part del creixement en nombre, massa i superfície a l’òrbita baixa, i que els nivells actuals de compliment no fan sostenible l’entorn a llarg termini.

L’altura és crucial. Segons l’oficina de residus orbitals de la NASA, per sota de 600 km un objecte acostuma a reentrar en uns anys; a 800 km, el decaïment es mesura sovint en segles; per sobre de 1.000 km pot durar mil·lennis. La sol·licitud de SpaceX arriba fins als 2.000 km.

Si un vehicle queda sense propulsió a 800 km, la frase «el retirarem al final» deixa de ser suficient. Per a un milió d’unitats, fins i tot una taxa de fallada molt petita produeix molts objectes no maniobrables. Caldrien taxes de retirada excepcionals, combustible reservat, passivació, transparència d’efemèrides i possiblement capacitat activa de remolc.

SpaceX té una experiència real sense equivalent a la mateixa escala i publica eines de coordinació i seguiment. Això redueix el risc operatiu, però no converteix l’òrbita en un recurs il·limitat ni elimina els impactes sobre astronomia, reentrada atmosfèrica i altres operadors.

La Lluna i el nivell II de Kardashev

Al final, Musk proposa fabricar panells, radiadors i estructures a la Lluna i llançar-los a l’espai profund amb un accelerador electromagnètic. La gravetat lunar és una sisena part de la terrestre i no hi ha atmosfera, de manera que un llançador de massa és físicament possible en principi.

El projecte exigiria mineria lunar, refinatge, semiconductors o transport de xips, fàbriques autònomes, quilòmetres d’accelerador, energia, navegació i una cadena logística que encara no existeix. No és la fase següent confirmada d’AI1, sinó una visió de molt llarg termini.

La referència a una civilització Kardashev II també necessita escala. La NASA dona una lluminositat solar de 3,83 × 10²⁶ W. Un terawatt són 10¹² W: aproximadament una quatre-cent-bilionèsima part de la potència del Sol. Fins i tot multiplicar-lo mil vegades continuaria dotze ordres de magnitud per sota. És un «primer pas» només en un sentit retòric extraordinàriament ampli.

Què està confirmat i què és una projecció

Veredicte: possible com a satèl·lit, incert com a indústria

AI1 no viola cap llei física evident. Les densitats solar i tèrmica que presenta SpaceX són coherents amb una nau enorme però construïble. Els làsers de Starlink, la fabricació seriada i Starship ofereixen una base que cap altre promotor té combinada de la mateixa manera.

El dubte no és si es pot posar un bastidor de 120 kW a l’espai. És si milers de bastidors poden competir en cost, disponibilitat, ample de banda i renovació amb centres terrestres; si les GPU comercials suportaran prou anys; i si l’òrbita pot absorbir la massa i la superfície sense traslladar un problema energètic a un problema de trànsit i residus.

La primera demostració hauria de respondre quatre preguntes mesurables: computació útil per quilogram, errors per radiació, watts de calor expulsats per metre quadrat i cost per hora de GPU disponible. Fins que SpaceX publiqui resultats orbitals i no només objectius de disseny, Starmind és una proposta d’enginyeria seriosa amb un calendari extraordinàriament agressiu, no una substitució imminent dels centres de dades terrestres.