Bad Bunny parla de Puerto Rico: música, vot i el futur que somia per a l’illa

L’entrevista d’El Tony a Benito Martínez Ocasio comença com una conversa relaxada sobre salsa, àlbums i èxit, però acaba convertida en una declaració personal sobre Puerto Rico. Durant gairebé una hora i mitja, Bad Bunny explica com pensa la música, què li ha ensenyat la fama i per què no vol que el seu país sigui només un paisatge bonic per als visitants.

La conversa es va publicar el 2 de setembre de 2024, en plena campanya per a les eleccions generals del 5 de novembre. Aquest context és essencial: quan Benito parla de votar, dels talls de llum o de la candidata Jenniffer González, no comenta l’actualitat de 2026, sinó la situació política de l’illa en aquell moment.

De la salsa als discos de Bad Bunny

El Tony obre el programa preguntant pels referents musicals de Benito. La conversa passa per la salsa que sona quotidianament a Puerto Rico i per figures com Frankie Ruiz. Bad Bunny no tracta aquests artistes com una influència distant: formen part de la memòria col·lectiva de l’illa, fins i tot per a gent que no es considera especialment salsera.

Quan li demanen quin és el seu disc preferit, evita una classificació definitiva. Cada projecte correspon a una etapa i té una atmosfera pròpia. Reivindica especialment la idea d’escoltar un àlbum sencer, de principi a final, en comptes de valorar-lo només per les cançons que es converteixen en èxits.

Per a ell, no qualsevol agrupació de temes és un àlbum. Hi ha d’haver una relació, una història o una sensació que connecti les peces. Un artista pot publicar senzills excel·lents sense necessitat de forçar un disc; construir un projecte llarg exigeix una intenció diferent.

La pressió després d’un èxit enorme

Bad Bunny recorda la inquietud que sentia després de cançons que semblaven impossibles de superar. Amb el temps va aprendre a no començar un projecte intentant reproduir l’anterior. Quan acaba un disc, diu, fa «borró i compte nou»: canvien la meta, el propòsit i la pregunta creativa.

L’exemple més evident és Un verano sin ti. Ell sabia que havia fet una obra accessible i potent, però no podia anticipar-ne la dimensió global. Després d’aquell fenomen, intentar fabricar una segona còpia hauria estat una trampa. Nadie sabe lo que va a pasar mañana va néixer, segons explica, amb una voluntat distinta: tallar la comparació i avançar.

També diferencia els seus àlbums planificats de Las que no iban a salir, la compilació que va publicar el 2020. Aquell projecte es va muntar ràpidament amb cançons que havien quedat fora d’altres llançaments. La distinció revela fins a quin punt associa un àlbum convencional amb temps, ordre i una arquitectura pensada.

Crear sense convertir-se en un personatge

Una altra idea recurrent és l’autenticitat. Benito admet que una cançó pot contenir exageracions o jugar amb una identitat artística, però procura que sempre hi quedi alguna cosa que reconegui com a seva. Un tema pot ser enganxós i funcionar comercialment; això no garanteix que l’oient hi senti la persona que hi ha al darrere.

La fama tampoc elimina el dubte. Parla de moments de plor, d’aprenentatge i de la necessitat de reconstruir el valor propi. La meditació li serveix per centrar-se abans d’actuar, inclosos alguns concerts. En una gira va haver de sortir uns minuts de l’estadi, respirar i recuperar-se abans de continuar l’espectacle.

La connexió amb el públic és el que dona sentit a aquesta pressió. Des de l’escenari rep una força que no interpreta com una prova que sigui «millor» que ningú, sinó com l’afecte de milers de persones que han vinculat experiències pròpies a les seves cançons.

Puerto Rico entra al centre de la conversa

Passada la primera hora, el to canvia. El punt de partida són els problemes del sistema elèctric: talls que interrompen estudis, feina, negocis i activitats tan quotidianes com conservar aliments. Benito insisteix que ell podria protegir-se gràcies als diners, però que no vol viure dins d’una bombolla mentre la resta del país pateix.

El seu somni és més exigent que poder quedar-se personalment a l’illa. Vol que la família i els amics hi puguin construir una vida, i imagina que uns futurs fills podrien anar a una escola pública i moure’s pels barris sense quedar tancats en una urbanització privilegiada. La pregunta que el commou és si el país actual pot oferir aquest futur.

També expressa la frustració que li provoca representar Puerto Rico arreu del món. Persones del Japó o d’Alemanya coneixen l’illa per la seva música, la salsa, la cultura i els paisatges; els turistes poden marxar-ne fascinats sense veure les dificultats de qui hi viu. Per a Benito, projectar orgull a l’exterior no compensa que els serveis bàsics fallin a casa.

«La política es fica en la meva vida»

Bad Bunny diu que no vol ser polític ni parlar permanentment de partits. La seva justificació per intervenir és més directa: encara que ell no entri en política, les decisions polítiques afecten la seva vida i Puerto Rico. Parla, doncs, com un ciutadà que exigeix resultats a les persones escollides.

Una de les frases centrals és que els càrrecs públics són empleats del poble, no superestrelles. Si no compleixen, els votants els han de substituir. Critica la fidelitat automàtica a les mateixes sigles i la promesa de «govern nou» formulada per dirigents que ja fa anys que ocupen el poder.

El comentari apunta especialment al Partit Nou Progressista i a Jenniffer González, aleshores candidata a governadora. Benito respecta que altres ciutadans defensin l’estaditat, però acusa la direcció del partit d’utilitzar durant dècades aquesta aspiració per conservar suport sense transformar les condicions materials de l’illa.

De les protestes de 2019 a les urnes

El cantant recorda les mobilitzacions de l’estiu de 2019 que van culminar amb la renúncia del governador Ricardo Rosselló. Va participar-hi i descriu aquella experiència com un moment extraordinari d’unitat, però sosté que la protesta següent havia de produir-se a les urnes el 5 de novembre de 2024.

El missatge anava sobretot als joves: inscriure’s, obtenir la targeta electoral i no deixar que altres decidissin el futur del lloc on havien nascut. Denunciar a les xarxes i sortir al carrer continuaven sent vies legítimes, però votar era el mecanisme per retirar el poder a qui no havia respost.

El vídeo no ofereix un programa de govern ni presenta Benito com a expert en política pública. És el testimoni emocional d’un artista que utilitza la seva influència per demanar participació i rendició de comptes. La força de la intervenció prové precisament d’aquesta posició: no diu que tingui totes les solucions, sinó que el deteriorament no s’ha de normalitzar.

Música nova, però no com a distracció

Al final, El Tony torna a la pregunta inevitable: hi haurà disc nou? Bad Bunny respon que crea constantment i que sempre té alguna cosa formant-se al cap. En aquell moment, però, se sentia dividit entre publicar música festiva i la sensació que un llançament podia distreure de les eleccions i dels problemes del país.

Admet que la gent també necessita alegria. El dilema no és música o compromís, sinó trobar el moment adequat per a cadascuna. L’entrevista acaba sense anunciar cap projecte, però amb una idea molt clara: la carrera global de Bad Bunny no ha esborrat el seu vincle amb Puerto Rico.

El títol del vídeo en resumeix la conclusió: vol que la seva gent pugui viure feliç a l’illa. No demana només que Puerto Rico continuï produint cultura admirada arreu, sinó que sigui un lloc habitable per a qui la crea i la sosté cada dia.